16 abr 2014

Nueva Vulcano, els herois del pop (per Jordi Garrigós)


Com quan a un crio li passa en Messi per davant. Igualet. La mateixa sensació d’estar a tocar d’un super-heroi, l'ídol de poders sobrenaturals, una estrella que posseeix un talent que, indubtablement, tu mai tindràs, ni en el millor dels teus somnis. Alguna cosa semblant vaig sentir durant anys mentre mirava de lluny l’Artur, en Wences, i el Tato. I no parlo de fa la intemerata, quan tocaven amb Aina o Shanty Rd. Ni de conya, això es relativament recent. Adoració a herois que són anti-herois. M'era igual que els tractés en situacions tan quotidianes com quan em tiraven una canya a l'Heliogàbal, o que hi parles ocasionalment, a la barra, a un concert. A mi em costava no adoptar la postura-cap-cot, mirada fixa a les bambes i un somriure nerviós que sent jo, es converteix en cara seriosa. Seriosa fins a semblar antipàtica.

Fa temps que formo part de la militància més fidel que hi ha a Barcelona, la que segueix a Nueva Vulcano a tot arreu. Ja poden vostès riure de sindicats, partits polítics o agrupacions escoltes. Els fans dels Nueva no paguem quota, ni els veurem mai anunciats amb grans llums de neó. Tampoc ens donen moltes alegries, no són un grup que toqui en excés, i gravar ni t’explico: un disc cada tres o quatre anys, si hi ha sort amb alguna cançó entremig. Però nosaltres seguim allà, som l’afició que canta totes les cançons mentre els cridem “You’re never walk alone”. Ells l'equip local, nosaltres el fondo sud. No ens acontentem amb la tornada o la primera frase, parlo de totes -totes- les lletres de totes -totes- les cançons. Una a una. Desafinant, desafiant, rabiosa, apretant múscul i mandíbula sobreexcitada. I no pel poder màgic d’una anfeta. És perquè nosaltres, els seguidors de Nueva, vivim cada concert seu com si fos el darrer, perquè qui sap si potser ho serà. Tal i com apareixen, desapareixen, qui sap quan arribarà el dia que no tornaran mai i no podrem tornar a viure el ritual. Llavors ens haurem de conformar només amb els discos.



Les cançons de Nueva Vulcano a vegades van molt de cara i d’altres donen més voltes que un molí del Montsant. Sovint penso que en què coi hi té l’Artur al cap per escriure frases com la del mosquit, sempre ric quan l’escolto - Me voy a divertir admirando la razón que tienen los mosquitos en picarte a ti en vez de a mi- ,em sembla una metàfora collonuda. El cas és que les seves lletres m’han produït sensacions i reaccions com ho han aconseguit molt pocs grups al món. He plorat amb cançons seves, de pena i d’alegria. He estimat amb elles, i també he odiat. M’han salvat dies, m’han fet riure, m’han enfonsat o m’han ensenyat. Recordo que gràcies a la frase del Tuset Street (a “Esto no es París”) vaig estar una setmana buscant informació sobre la puta gauche divine i tota aquell rollo. També em va fer molta il•lusió quan criticava el hotel W (“La ley de costas”) per tot el tema del Watusi i el Casavella, o quan parlava del Edificio de Autopistas (“En cualquier contexto”), pensant amb la de porros que vaig fumar-me al seus peus quan era un adolescent. Sempre que penso en Nueva Vulcano penso que ningú ha sabut descriure tan bé la Barcelona a la que m’han quedat els peus enganxats. Com super-glue, al terra. Sempre adorant-la, sempre detestant-la, però mai abandonant-la. Ells són els millors cronistes de la ciutat, els Ramon Muntaner del pop.


Primera persona, de les seves vides i de les nostres. Per això hi havien de ser, perquè ells representen l’esperit amb el que es va crear el festival. I també per celebrar el seu retorn, el que més esperàvem després d’uns anys de silenci. Avui parlo de bàsquet amb l’Artur o de discos amb en Tato, i en Wences ens va portar a punxar fa poc al Sidecar. Hi parlo quasi cada setmana, però hi ha una cosa que no ha canviat, em segueix recorrent el mateix pensament que quan no els coneixia i me’ls mirava de lluny, com si fossin el Messi: “joder, són els fotuts Nueva Vulcano, són els millors”.

Jordi Garrigós és periodista. Militant a Gentnormal i Primera Persona.